La Convenció de la ONU sobre els drets de les persones amb discapacitat de 2006.
La reforma civil i processal efectuada per la Llei 8/2021 va posar fi a la mort civil, això es, la incapacitació de les persones amb discapacitat, basada en la substitució i no en l’acompanyament. No obstant, aquesta reforma ve donada per la Convenció de la ONU sobre els drets de les persones amb discapacitat de 2006. La Convenció ha sigut l’instrument legislatiu més rellevant per a les persones amb discapacitat i el respecte dels seus drets humans. Es una Convenció internacional els destinataris de la qual son els Estats Membres, pel que forma part de l’ordenament jurídic espanyol i la seva interpretació ha de fer-se de conformitat amb els drets humans, els acords i els tractats internacionals ratificats. Espanya va ratificar la Convenció i el seu Protocol Facultatiu el 3 de maig de 2008, essent des de llavors la mateixa d’obligat compliment per a l’Estat.
Fins la Convenció, les persones amb discapacitat estaven compertament invisibiltizades i no hi havia instruments jurídicament vinculants que poguessin utilitzar per a fer valdre els seus drets mes elementals.
La Convenció es, en realitat, un tractat en contra de la discriminació de les persones amb discapacitat que pretén garantir la igualtat, la no discriminació i l’autodeterminació de les mateixes, juntament amb l’accessibilitat universal. No va crear drets nous, sinó que va assentar les bases per a poder promoure la dignitat de les persones amb discapacitat, protegint i assegurant el gaudi ple de tots els seus drets humans i llibertats fonamentals en condicions d’igualtat. El valor fonamental que estableix la Convenció es la dignitat humana: les persones amb discapacitat son titulars inexcusables de drets humans i sempre ho han sigut.
Entre les obligacions dels Estats part, recollides a l’article 4 de la Convenció, destaca l’adopció de totes les mesures pertinents per a fer efectius els drets reconeguts en la Convenció, incloent la modificació o derogació de les lleis, reglaments, costums i pràctiques existents que constitueixin discriminació contra les persones amb discapacitat. Això es, des de la ratificació de la Convenció, els Estats parts han d’adoptar mesures adequades per al gaudi efectiu dels drets humans per part de les persones amb discapacitat al esser la Convenció una eina jurídica directament aplicable i vinculant.
Amb la ratificació de la Convenció, es buscava, per tant, canviar la forma de tractar la discapacitat i, per això, va establir-se un sistema de supervisió exhaustiu de la situació amb les persones amb discapacitat consistent en l’emissió d’informes per part dels Estats signants, en els que s’inclouen les mesures adoptades pel compliment de les obligacions de la Convenció i els progressos realitzats. Aquests informes son revisats pel Comitè sobre els drets de les persones amb discapacitat, qui s’encarrega de fer les suggerencies i recomanacions oportunes. En relació amb Espanya, han de destacar-se dos dictàmens aprovats pel Comitè: un respecte el dret a la no discriminació en el manteniment o continuïtat a la feina d’un funcionari, l’altre respecte el dret a l’educació inclusiva d’un alumne.
Finalment, destacar que existeix un Protocol Facultatiu de la Convenció dels Drets de les persones amb discapacitat, que desenvolupa les condicions per a la interposició d’una queixa o denuncia davant el Comitè sobre els drets de les persones amb discapacitat, inclòs per part d’un particular.
Si tens qualsevol dubte, fes-nos-ho saber, estarem encantats d’assessorar-te.
